El narcisisme, un tret de la personalitat a caball entre lo saludable i lo patològic
Psicòleg especialista en la gestió i tractament de l'estrès, les emocions i l'ansietat. Teràpia Cognitiva i Conductual. Adults i Parelles. Em trovareu a Manresa, Berga, Solsona i Moià. Teràpia onLine. Fem diagnòstics, establim un Pla de treball i t'acompanyo en la millora del teu benestar. @arturoargelaguerpsicoleg @aargelaguer #arturoargelaguer
psicologia, psicòleg, manresa, berga, solsona, moià, teràpia, psicoteràpia, trastorns, mentals, salut, benestar, ansietat, estrès, depressió, trastorns emocionals, pors, fòbies, neuropsicologia, forense,
745
post-template-default,single,single-post,postid-745,single-format-standard,bridge-core-2.2.1,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-theme-ver-20.8,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-6.1,vc_responsive,elementor-default,elementor-kit-703

El narcisisme, un tret de la personalitat a caball entre lo saludable i lo patològic

Arturo Argelaguer (2022)

Psicologia clínica, social i de les organitzacions

Moltes vegades ens trobem amb persones que tenen una visió poc clara d’elles mateixes, distorsionada en diem els professionals de la salut mental, amb un funcionament poc o mal adaptat en les seves relacions interpersonals i en el control dels seus impulsos, amb una clara tendència a sobre dimensionar, de manera inestable, la percepció que tenen de sí mateixos, bellugant-se constantment entre la vessant més sana de la persona i la part més patològica.

La mitologia grega ja ens parla d’un Déu, Narcís, que va enamorar-se de la seva pròpia imatge, reflectida en l’aigua; o també a finals del segle XIX i principis del XX, amb Freud, es parlava del narcisisme patològic en relació a l’ús del cos com a objecte sexual de satisfacció i perversió plena; però no és fins a la nostra època, en ple segle XXI, que definim clínicament la personalitat narcisista com la d’un individu poc o gens empàtic, que valora de forma exagerada la seva pròpia importància, direccionant el seu afecte bàsicament cap a ell mateix, i que espera, necessita i reclama el permanent privilegi, reconeixement i admiració dels altres, ja que es creu en possessió d’una vàlua única i especial, que li permet explotar les relacions interpersonals per, bàsicament, aprofitar-se dels altres.

Qualsevol persona amb una adequada autoestima presenta trets saludables d’amor propi i confiança per superar els entrebancs vitals i assolir els reptes que es proposa, sabent exactament quins són els seus èxits i fracassos, alhora que també sap reconèixer aquests assoliments o mancances en els altres. La vessant més patològica del narcisisme rau en l’obligació que s’imposa la pròpia persona per preocupar-se de si mateix, i la necessitat d’admiració i atenció que demanda dels demés, sense tenir gens en compte els sentiments d’aquests altres. En cas que no vegi satisfetes aquestes necessitats, viurà la situació com un autèntic fracàs personal i s’endinsarà irremeiablement en una ansietat i depressió recurrent, que moltes vegades acabarà en autodestrucció.

Si bé a vegades tendim a la simplificació i al simplisme, els trets narcisistes de la personalitat són d’una gran complexitat de reconeixement, abordatge i classificació, doncs tot i que pugui donar-se, o no, en aquestes persones alguna mena de desequilibri neuroquímic, el que segur haurà influït en els trets d’un narcisista és la pròpia herència genètica, la seva història i situació personal, els propis conflictes neuròtics i humans, així com les vivències històriques i socials amb les que s’haurà topat al llarg de la seva vida.

Contràriament al pensament més popular que pugui haver-hi sobre els narcisistes, aquests individus no són habitualment aïrats, ni solen expressar-se amb ràbia, ressentiment o irritabilitat. Encara que sí causen molt dolor al seu entorn, ho fan de manera més sibil·lina, dominant el do de la paraula, presentant-se inicialment amb un fals encant per tal que podem valorar-los millor que als demés, i jugant sempre a ser el centre d’atenció, sigui al preu que sigui. Aquesta forma d’actuar es deu a un alt sentiment egocèntric del seus drets i a la representació d’una imatge molt positiva, encara que poc realista de sí mateix.

A banda d’altres classificacions, podríem diferenciar entre els narcisistes “malignes”, els “arrogants” i els “compensadors”. Els primers tenen una bona similitud amb els psicòpates i maquiavèl·lics, exhibint una grandiositat del seu propi jo que els fa adoptar conductes greus de violència i crueltat; els segons, els narcisistes arrogants, presenten una grandiositat en les seves fantasies, un menyspreu total a la societat que els envolta i amb reconegudes implicacions en conductes d’abús sexual; i finalment els narcisistes compensadors, que serien aquells individus que intenten compensar la seva baixa autoestima amb una permanent recerca del reconeixement social al preu que sigui (exercint violència o conductes il·legals), i que poden presentar, en alguns moments de la seva vida, ansietat i depressió.

La tendència natural d’una persona amb trets elevats de narcisisme, és a ser insensible, egoista i maliciós en les seves relacions interpersonals, incapaç de sentir empatia o un sentiment genuí de carinyo o d’amor envers dels altres, que gaudeix confrontant psicològica i emocionalment a les seves víctimes, que no necessàriament en són moltes, però les que caiguin al seu parany ho acaben passant molt malament.

Els narcisistes estan plenament convençuts que el fet que tu puguis formar part de la seva vida és un autèntic privilegi i que, a més, has d’estar-li “eternament” agraït. En realitat tenen una vida plena de carències, amb una baixa autoestima i uns intensos sentiments interns de vulnerabilitat, debilitat i fragilitat, que fa que, en el marc d’un important desordre emocional, s’endinsin en la promiscuïtat sexual, sentin un odi extrem envers del seu entorn social més directe i mirin de buscar, per tots els mitjans, com amagar-ho als altres i, el que és pitjor, com amagar-s’ho a ells també. Són uns grans estafadors.

Alguna de les maneres com intenten contrarestar les seves inseguretats és creant i generant pors a la gent que els envolta i atacant-los allà on ells creuen que poden fer més mal. La millor manera d’enfrontar-se a aquesta conducta del narcisista és ignorant-lo, no acceptant la seva actuació ni la seva forma de ser i deixant de tenir-li por. Això el farà sentir-se realment frustrat, ja que aquests individus no els agrada escoltar els altres i, quan ho fan, no és pas per entendre el que se’ls hi està explicant, sinó únicament per replicar, fins i tot amb amenaces, i seguir sentint-se “els millors”, per que creuen fermament en la veritat total de la seva opinió.

 

El narcisisme i la vida de parella

El narcisista, escudant-se en l’amor, necessita que la seva parella li expressi el privilegi, la necessitat i l’admiració constant d’estar amb ell, que reconegui la seva superioritat, encara que no pugui justificar-ho racionalment, i que estigui preocupada per les fantasies d’èxit, poder, bellesa i parella perfecta que ells es creuen posseir, pel simple fet de ser un ésser especial i únic. Aquesta parella, que se la coneix com a “narcisista complementària”, projecta el seu ideal místic de persona en la seva parella narcisista, el qual se sent grandiós i millor que mai.

Aquesta “estranya” fusió, basada únicament en un ideal, amb el pas del temps va generant grans problemes i passa de ser una “meravella d’amor” a denotar una enorme debilitat que, generalment acaba en crisis i trencament de la parella. La “complementària” obliga al narcisista a romandre permanentment en aquell ideal que s’han generat mútuament, i no li permet d’abaixar la guàrdia ni sortir d’aquell estatus que els dos havien idealitzat. El narcisista començarà a sentir-se atrapat i empresonat per l’obligació, sense escapatòria possible. És aleshores quan apareix la frustració a cada membre de la parella. El narcisista acabarà reaccionant de la forma més agressiva i humiliant, ofenent la seva parella, utilitzant mecanismes de control amb maltractament psicològic, econòmic i abús emocional, ja sigui de forma manifesta o encoberta, amb desqualificacions, negacions, acusacions i amenaces, tant en l’àmbit públic com privat. La narcisista “complementària”, per la seva banda, aguanta  estoicament la situació que està vivint i el disculpa per que creu que el coneix molt bé i pensa que en el fons no és així…

Creix ràpidament la frustració i desil·lusió entre ells fins al punt que habitualment acabaran per separar-se i agafar camins diferents. Quan és el narcisista qui ho deixa, aquest busca una nova parella amb trets i característiques de personalitat idèntics a l’anterior parella. Per la seva banda, la “complementària” pràcticament no deixa de pensar i somiar sempre en aquest “ideal”, ja que te la creença, fortament arrelada, que ningú el comprendrà com ho ha fet ella.

 

En la nostra societat actual s’està fomentant, massa sovint, un individualisme extrem, mancat d’autèntics valors morals i socials, ple de insatisfaccions emocionals i espirituals, i afamats d’una nebulosa que molts ni tants sols són capaços de concebre racionalment. Això acaba comportant que gran part de la nostra societat visqui les seves relacions amb una complerta desafecció, fins i tot les més íntimes i personals.

Si bé les paraules narcisisme i demanar ajuda no són massa complementàries, el cert és que, al igual que qualsevol altre trastorn de la personalitat, pot tractar-se amb teràpia. El canvi és possible, sempre i quan la persona que s’identifiqui amb aquests trets tingui la ferma i clara voluntat de fer canvis, tant a nivell personal com amb el seu rol en l’entorn social.