18 nov. Confiar en nosaltres per aportar als altres
Arturo Argelaguer (2023)
Psicologia clínica, social i de les organitzacions
Hi ha persones que tenen la curiosa “mania” de llegir, documentar-se i preparar les seves explicacions i intervencions quan expressen públicament les seves opinions.
N’hi ha que se senten molt més còmodes improvisat i deixant-se portar pel moment i l’entorn que els envolta, alhora d’exposar aquestes opinions davant dels altres.
I finalment sempre trobarem un tipus de persones que, lluny d’aportar la seva opinió, es dedicaran a criticar i menystenir tot allò que expressin els altres, diguin el què diguin, encara que sempre en petits cercles de coneguts, on no se sentin qüestionats.
Qualsevol d’aquestes tres conductes forma part intrínseca de la condició humana, com a resultat dels diferents processos pels quals evoluciona la persona al llarg del seu recorregut vital, tant individual com col·lectivament.
Escriu la Rosa Montero en un article a El País Semanal “Todos somos raros, aunque unos más que otros” (2019) que no en totes les societats resulta igual de fàcil mostrar les nostres diferències, i amb més raó si fem cas al metge i psicoterapeuta austríac Alfred Adler (1870-1937) quan deia que el context social que ens envolta condiciona els problemes, les limitacions i les pors de cada un dels individus que conformen aquestes societats davant una lluita, innata, per millorar les seves vides, bàsicament evitant sentir-se o percebre’s inferior als altres.
Si bé en l’actual context mundial es qüestiona cada vegada més la individualitat en contraposició al constructe social de la igualtat plena, el cert és que les persones, com a tal, no podem confiar en aportar gaire a la resta de la societat si prèviament som incapaços de desenvolupar-nos i confiar plenament en nosaltres mateixos, com a éssers individuals.
Diu el docent Luís Gómez Jacinto, de la Universitat de Màlaga, en el seu article “El instinto de igualdad” (2017), que la promoció de majors nivells de igualtat entre els individus ha de ser un objectiu prioritari per a la intervenció psicosocial, política i econòmica per, recordant un discurs de Robert Kennedy, donar sentit al nostre ésser social.
És necessari allunyar-nos d’aquell concepte antropològic que els individus només volen maximitzar el seu propi interès personal, ja que hi ha nombrosos estudis que demostren que les persones tenim una capacitat innata per trobar posicionaments individuals equilibrats i igualitaris quan convivim amb els nostres coetanis.
Per que les persones puguem viure plenament en qualsevol context social hem de créixer i consolidar-nos emocionalment com a individus segurs de nosaltres mateixos, poder expressar lliurement les nostres opinions i ser capaços d’aportar els coneixements i les experiències adquirides en benefici dels col·lectius socials on convivim.