15 jul. Obligació i convicció en la prevenció dels riscos laborals
Arturo Argelaguer (2024)
Psicologia clínica, social i de les organitzacions
La “voràgine” diària de la nostra societat i les exigències de la majoria dels llocs de treball fa que les persones treballadores assumeixin molts més rols laborals que els propis del lloc de treball que desenvolupen, de manera que la baixa tolerància i l’estrès davant del dia a dia que els ha tocat viure s’incrementi de forma exponencial, provocant cada vegada més sovint un major malestar emocional i l’aparició de més malalties derivades de les feines.
Promoure la seguretat i la salut dels treballadors és una obligació de les empreses que ve regulada per Llei al nostre país, una llei que s’ha anat modificant i adaptant, des de que va ser aprovada el 1995, a les directrius europees en aquest camp, per tal de prevenir la sinistralitat i malalties derivades del treball.
Però no només és l’empresari qui ha d’executar-les, ja sigui per ell mateix o mitjançant una empresa privada, sinó que tots els treballadors han de vetllar per la pròpia salut i la dels seus companys.
La obligació, per llei, d’implementar les mesures de prevenció dels riscos laborals recau en l’empresari, ara bé també els treballadors han de tenir molt present que aquestes mesures han d’impulsar-se per part de tots els components de la mateixa organització, doncs no n’hi ha prou amb descriure els preceptes que mana una llei, sinó que requereix de una cooperació necessària per part de tots els implicats en l’organització si es volen obtenir uns resultats adequats en la prevenció de la salut i benestar de tots, tant dels treballadors com de la pròpia organització.
Dins d’aquests riscos laborals, i com a professional de la psicologia que sóc, vull fer especial èmfasi als factors i riscos psicosocials associats a la feina. Crec que ha de quedar molt clara la diferència entre un factor de risc i el propi risc, doncs els factors de risc són inherents a les característiques i condicions específiques de cada tipologia de treball, que són sobradament coneguts per tothom i que, generalment, poden enumerar-se, classificar-se i fer-se una acurada gestió per tal de prevenir-los.
Molt diferent són els riscos psicosocials, dels quals en destacaria l’estrès, el burnout o treballador cremat, l’assetjament laboral, la violència sexual o la fatiga mental… Quan apareixen aquests riscos vol dir que ja s’ha instaurat el problema o la malaltia en algun individu i centre de treball, i la tasca, tant de l’organització com dels propis treballadors, és veure com poden combatre i erradicar-lo d’aquest entorn laboral mitjançant un treball individual amb l’afectat/s i alhora un treball col·lectiu amb l’organització.
Un cop ha aparegut el risc psicosocial, els comandaments i caps de l’organització tenen l’obligació de donar cobertura a les necessitats específiques que permetin recuperar la salut i el benestar als treballadors afectats, i alhora iniciar els protocols prèviament establerts per a trobar i erradicar el problema existent a l’organització, a fi que això no torni a passar.
Aquest treball intern i col·lectiu de l’organització no acabarà sent eficient si bona part dels membres de l’organització, com a col·lectiu implicat que en són, no estan plenament convençuts que s’ha de posar fi a aquest elements distorsionadors que generen el problema o la malaltia d’altres.
Sóc conscient que prendre aquesta decisió d’intervenir no és una cosa fàcil ni agradable, si bé els resultats acaben sent molt gratificants i satisfactoris pel present i futur de l’organització en general i pels membres que la conformen en particular, millorant la comunicació interna i l’intercanvi d’informació entre tots alhora d’avançar-nos y detectar els factors de risc que puguin anar sorgint.
No podem oblidar-nos tampoc de les expectatives que cada persona s’imagina, respecte del lloc de treball que desenvolupa, i de les competències reals que aquest requereix. Si aquesta expectativa de rol que un s’ha generat en el seu imaginari no coincideix amb la de l’organització, li generarà tals desencontres personals que, si no s’adapta ràpidament a la realitat que exigeix el seu lloc de treball, patirà força i pot acabar derivant en una malaltia mental.
De forma natural els individus es troben amb situacions, laborals i personals, que poden generar-los cert estrès i malestar. La clau per superar-ho amb encert és centrar-se en els objectius propers, adaptar-se als canvis i circumstàncies a mesura que vagin apareixent i, sobretot, cercar activitats i moments que els permetin oxigenar-se i descarregar la ment de la feina, un cop fora d’aquesta.