Veure les coses com som, i no com són, genera desacords i pactes fallits

Arturo Argelaguer (2024)

Psicologia clínica, social i de les organitzacions

Penso que el coneixement del pactisme i la fermesa per adquirir una bona capacitat en assolir acords hauria de ser una assignatura troncal que s’ensenyés a les escoles, instituts i universitats de tot el país, any rere any.

Diàriament llegim o escoltem frases com “…davant la dificultat d’arribar a acords…”, “…constatem la dificultat d’arribar a acords…” “…s’albiren dificultats per arribar a acords i aconseguir un bon pacte…”

Personalment crec que no hi ha res més difícil que enrocar-se en un posicionament únic, tancat a pany i forrellat, davant les propostes d’uns i altres, qui sempre pensem que són els qui fan reivindicacions egoistes i que tant sols saben mirar pel seu propi benefici.

Si en general tots tenim molt present que la nostra societat és diversa i plural, com carai pot ser tant complicat pensar, ni que sigui un moment, que les idees i les opinions dels altres que tenim al davant, i també al costat, puguin divergir tant de les meves?

Doncs és força senzill… l’altre sempre és l’immadur, l’egoista i el de mirada tancada, incapaç de posar-se a la nostra pell i veure les coses “com són”!!

Una tremenda sentència aquesta, …les coses com són, i una autèntica fal·làcia col·lectiva, doncs, malgrat ens pesi, solem “veure les coses, no com són, sinó com som nosaltres”. (Kant).

Les pròpies experiències i la personalitat que hem anat forjant al llarg del primer quart de segle de la nostra vida fa que les formes de pensar i veure les coses difereixin força entre uns i altres. No sabria dir si això és bo o és dolent, però el que tinc clar és que això és així!!

La nostra vinculació, personal i única, amb l’experiència, l’entorn, les vivències i els amics i coneguts, fa que tots i cadascú de nosaltres tingui una mirada única i diferent a la de la resta.

Per a uns te molt de pes allò que els arriba de l’entorn, i això fa que prengui les seves decisions en funció d’agradar o quedar bé amb aquests qui l’envolten; per a altres el seu ego i la seva personalitat fa que s’enroquin únicament en la pròpia visió, i prenen les decisions basades en la seva manera de ser. I finalment també hi ha qui, tot i tenir una mirada pròpia, saben escoltar i posar-se en lloc de l’altre, procuren relativitzar lo necessari uns i altres postulats i acaben prenent les seves decisions en funció d’un interès general.

Aquests darrers són aquelles persones que realment han sabut créixer i aprendre de l’experiència, alhora que posar el seu coneixement al servei d’un benefici social comú. Saben prendre decisions amb fermesa i amb el suficient equilibri com per que tot i deixar empremta de la seva personalitat, hi hagi espai suficient per encaixar part de la idea de l’altre en les seves resolucions.

I d’això es tracta alhora d’arribar a pactes i acords, de prendre decisions prou amples i flexibles com per que gent diversa se senti identificada en un mateix projecte, decisió o resolució.