19 juny La cronificació del victimisme, convertit en un peculiar estil de vida
Arturo Argelaguer (2024)
Psicologia clínica, social i de les organitzacions
Amb els anys les persones desenvolupem uns coneixements i unes idees pròpies basades en les formacions assolides i experiències adquirides. Això ens permet poder expressar i defensar les nostres opinions amb la suficient fermesa i capacitat crítica com per què se’ns pugui tenir en compte.
Quan afegim l’assertivitat a l’aprenentatge vital, no només creixem com a individus, sinó que evolucionem com a éssers socials, podent expressar una opinió i a la vegada saber acceptar una crítica.
Aquesta visió positiva, i necessària, de la crítica ens permetrà ser proactius i prendre les decisions de la forma més responsable, assenyada i raonada possible; encara que també caldrà assumir que no sempre seran encertades ni compartides per tothom.
No obstant, l’actitud reactiva amb que algunes persones afronten la pròpia situació, porta a dipositar en l’altre la culpa de tot allò que ens passa, defugint qualsevol responsabilitat, ja sigui per acció u omissió, alhora de cercar solucions i/o prendre decisions.
No es tracta de cap trastorn de la salut mental, a priori, sinó d’un peculiar estil de vida en el que aquest individu interioritza que la societat, o senzillament l’altre, te un deute amb ell i, conseqüentment, una obligació compensatòria per aquest suposat deute, degut a un imaginari maltractament rebut.
Estem parlant de subjectes que, lluny de ser capaços de fer una mirada autocrítica d’allò que han fet, …o deixat de fer massa vegades, han desenvolupat uns patrons ficticis de comportament victimista “ad hoc”, basats en ressentiments i culpabilització dels altres, únicament per justificar els seus actes i desempallegar-se de la pròpia responsabilitat.
Aquestes solen ser persones amb importants febleses emocionals i que volen amagar, de totes totes, el malestar que senten per la seva inacció, i el camí més ràpid que troben és una queixa constant de tot i de tots.
Inicialment el xantatge emocional que suposen les queixes constants d’aquests individus els resulta afavoridor i solen aconseguir les ajudes sol·licitades, si bé a mesura que passa el temps, en comptes d’aprofitar-les positivament i esforçar-se en canviar la seva situació, agafen el camí contrari, la costum i la complaença.
Això fa que quan aquest victimisme s’acabi cronificant, i per més que segueixin queixant-se, els altres deixen de fer-los cas i les ajudes deixen d’arribar, generant-los problemes d’autoestima, desànim emocional i anhedònia, de manera que els acaba passant una elevada factura personal i una gran sensació de frustració, ja que la seva situació no tant sols no millora, sinó que empitjora exponencialment.