25 des. L’exercici del poder. Una gènesis individual que manté l’statu quo social.
Arturo Argelaguer (2022)
Psicologia clínica, social i de les organitzacions
Algú ens controla i, alhora, controlem algú… Els individus ens trobem immersos en unes relacions voluntàries de domini, més o menys justificables i canviants amb una rapidesa temporal més o menys gran. El dinamisme de la nostra realitat, la història global de la humanitat i l’essència de l’univers, no són res més que un tens equilibri, complex i contradictori entre els diferents camps de forces i poders existents.
Des de diferents disciplines socials i culturals (antropòlegs, sociòlegs, psicòlegs, economistes, pensadors, filòsofs, politòlegs…) s’ha intentat explicar allò que definim com el poder. A través d’aquestes línies, i des d’una mirada antropològica i humanista, alimentada per la influència acadèmica i professional de la meva formació com a psicòleg, us proposo una mirada psicosocial més àmplia sobre què és el sentiment del poder i com s’arriba a exercir.
Definia el sociòleg Max Weber el terme poder com a cada oportunitat o possibilitat existent en una relació social, que permet a un individu complir la seva pròpia voluntat. Sociològica i políticament ho assimilem com a un sinònim de força, d’autoritat o de capacitat de dominació d’un sobre un altre, ja sigui grupal o individualment, encara que també és impensable aquesta associació constructiva sense el procés contrari i essencial d’una voluntat facilitadora de l’obediència (Foucault ).
Tot i que hi ha autors que distingeixen el poder en quatre dimensions molt específiques: personal, relacional, organitzatiu i estructural (Wolf), el cert és que podem assenyalar-ne nombroses tipologies en l’exercici del poder: força, persuasió, autoritat, influència social, tradició , carisma, perícia, coneixement, comunicació, diners…
La capacitat impositiva no sempre requereix de la coacció, la força o l’amenaça, sinó que moltes vegades es tracta d’una simple evolució legal i social utilitzada per determinats individus o grup d’individus, per aconseguir el nivell més alt de confort personal envers els altres, als que consideren gregaris per naturalesa (Freire). El poder és una gènesi antropològica que existeix i s’ha mantingut de forma constant al llarg de la humanitat com un dogma mediador de la societat, pendular i ambivalent que, en funció de cada època, i especialment a la nostra, s’emmascara de moltes maneres i quasi sempre envoltades per una tergiversada i simbòlica sensació de llibertat i d’alliberament social.
Sosté la saviesa popular del nostre temps que “voler és poder”, destacant aquest voler com un sinònim sociològic de força de voluntat i psicològic de motivació, actitud, exercici… que ens hauria de permetre afrontar i enfrontar-nos, lliurement, a altres impulsos més ociosos com la mandra, el desengany o la frustració.
Frases instrumentals com aquesta, que enalteixen la capacitat individual i subjectiva de l’individu davant la desmotivació social, es reprodueixen constantment al nostre entorn com un escut sensible i emocional de la crua realitat que envolta les circumstàncies personals, familiars i professionals del nostre dia a dia. Són frases tretes de context que s’han fet virals a base de publicar-se i reproduir-se fins a la sacietat, especialment a les nostres xarxes socials, fet que moltes persones acaben per assimilar-les com autèntics dogmes de fe.
Són objectivament certs aquests postulats? No. En la majoria dels casos només s’apel·la a una manipulació anímica i sentimental d’un poder personal màgic que ens permet de focalitzar la nostra atenció cap a uns determinats objectius, evitant conscientment que ens fixem en altres, tant o més importants.
Però aleshores, quin és el poder real d’aquest tipus de frases? Bàsicament el d’enaltir i legitimar la figura de qui la formula, dotant-lo d’un poder ètic i espiritual que, en aparença, li permeti destacar per sobre de la resta per, de forma encoberta, continuar mantenint i imposant la seva posició dominant, embolcallant-la mitjançant una falsa i infantilitzada capacitat de poder i reconeixement dels individus, davant la crua i acarnissada lluita de competències que requereix el complex fet de viure, dia a dia, en el nostre actual sistema social i econòmic establert.
El poder no deixa de ser una condició estructural intrínsecament arrelada a l’ésser humà, la voluntat del qual és alhora determinada i determinant. Aquest poder emergeix d’un sentiment i una voluntat clarament determinada per uns quants, les decisions dels quals resulten altament determinants per a la vida de molts altres… Seguir mantenint i exercint aquest poder!!
Les classes socials dominants han anat evolucionant en la seva forma d’exercir el control, perquè aquest desitjat poder continuï mantenint-se a les seves mans. S’ha passat dels clàssics sistemes verticals d’imposició i càstig cap a qui no assumís les ordres, fins a la generació d’un sistema de càstig horitzontal, on és el propi grup qui executa el càstig d’aquell individu que no segueix les seves normes, en nom d’una falsa sensació de llibertat col·lectiva, alhora de mostrar i exercir el poder.
El nexe comú que inclou els subjectes que ostenten i exerceixen el poder és el d’una clara intenció manipuladora dels sentiments dels altres per sotmetre’ls a la seva voluntat. Encara que, la paradoxal conclusió a la què arribem quan ampliem la mirada sobre com s’exerceix el poder avui és que, sense ni tan sols adonar-nos-en la gran majoria, estem mantenint un natural i equilibrat estatus quo social que acaba sent determinant per a tots, on aquells qui pretenen exercir un implacable control del seu poder, en una determinada situació, a la vegada estan sent inexorablement controlats per altres, per tal de mantenir un tens i complex equilibri de les diferents forces i poders existents.
Tots tenim una quota de poder, encara que ningú te l’excusiva en l’exercici del poder.