20 març La gestió de l’estrès en entorns laborals i organitzacionals

Arturo Argelaguer (2022)

Psicologia clínica, social i de les organitzacions

 

Si bé la idea del treball parteix de l’esclavatge de les èpoques egípcia i grega, i segueix amb el càstig en l’època judeo-cristiana, no és fins a partir del Segle XVIII, amb la Revolució Francesa, l’aparició de l’Ètica Protestant, la 1ª Revolució Industrial i el naixement de l’Estat Modern, amb una «nova» Moral Capitalista, que el Treball passa a ser un fenomen amb una alta significació social (entronització cultural com a principal subsistema social, només superat per la família; actor actiu i instrumental de la nova estructura social, que determina els cicles vitals i limita les interaccions socials; i que acaba convertint-se en un bé escàs arrel de la introducció de la maquinària).

Actualment, tot i deixant clar que podem trobar una variada pluralitat de significats específics per a cada activitat humana, podríem definir el Treball com una inversió conscient i intencionada d’una determinada quantitat d’esforç, (ja sigui per a produir béns, elaborar productes o dur a terme serveis) amb els quals poder satisfer algun tipus de necessitat humana (Blanch 1996).

L’Organització està formada per conjunts d’individus o grups creats per assolir uns objectius i metes determinades, utilitzant per aquesta finalitat la divisió del treball, amb funcions diferenciades, coordinades i dirigides racionalment al llarg d’un període de temps «relativament» (Pretor, Lawler i Hackman 1975)

La Psicologia del Treball i de les Organitzacions és una branca científica de la Psicologia que s’interessa per l’estudi de les relacions entre l’ésser humà i l’entorn de treball (la conducta de les persones en el seu lloc de treball, alhora que en la pràctica de les organitzacions de treball). El seu objecte d’estudi són les conductes dels éssers humans en el treball i els processos psicològics que les influeixen i determinen, per tal d’investigar, explicar i predir aquestes conductes, de manera que permeti predir els problemes psicològics que sorgeixen en aquests contexts laborals, tant de processos individuals com grupals.

Des d’una variable més psicològica, podem definir el treball com una complexitat de conductes orientades a l’assoliment de diferents metes i objectius, els quals poden tenir valor en sí mateixos (p.ex. una fita), o bé ser propositives i instrumentals per obtenir la satisfacció de determinades necessitats (Kanungo 1979).

La Psicologia Treball es fa ressò dels processos més pròxims a l’anàlisi individual per tal de promoure els processos bàsics d’intervenció professional, que permetin proveir aquests subjectes de les diferents tècniques d’intervenció sobre els problemes reals que es produeixen a l’entorn laboral.

El terme estrès (stress) començà a utilitzar-se per Walter Cannon, el 1911, per definir-lo com un estímul susceptible de provocar una reacció de lluita o fugida i que ràpidament s’adapta per designar els diferents factors del medi, la influència dels quals exigeixen un esforç NO habitual dels diferents mecanismes de regulació dels individus.

En la societat actual, gran part d’allò que ens envolta (família, feina i/o circumstàncies personals) ens pot acabar generant grans dosis de tensió, cosa la qual produeix en les persones un estat d’inquietuds i malestar que, en massa cassos, acaba generant greus dolències físiques i psíquiques. I no només això, sinó que aquesta tensió i dolències físiques o psíquiques es manifesten negativament en tot allò que ens envolta, en especial a casa, amb la família, i a la feina, tant amb els companys com en el propi rendiment professional.

Sorgeixen tensions on no n’hi havia, apareixen pensaments disruptius on abans hi havia un bon ambient i acabem duent a terme unes conductes totalment desadaptatives al respecte d’allò que fem habitualment (baixa autoestima, dubtes de si em faran fora de la feina, recels amb companys…).

Qualsevol resposta que donem als reptes i amenaces del dia a dia, ens genera una activació fisiològica de l’organisme que repercuteix directament en la pròpia manera de pensar, sentir i comportar-se. D’això se’n diu estrès.

Les causes que provoquen l’estrès no són sempre negatives, sinó que en el dia a dia ens trobem davant de situacions rutinàries amb les que convivim habitualment i que també poden produir-nos estrès, sense que siguin necessàriament perilloses (cues de trànsit, música excessivament alta, crits i sorolls,…)

L’estrès NO és perjudicial, per se, sinó que en funció de la reacció que tinguem davant una situació estressant, de la interpretació que d’aquesta en fem (si repte o amenaça) i de la resposta que li donem (adaptativa o desadaptativa), ens podem trobar amb dos tipus d’estrès:

 

EUSTRÈS

El nivell d’activació (físic i psicològic) de l’organisme  és l’adequat  per dur a terme les nostres activitats quotidianes, especialment aquelles que requereixen d’una resposta immediata.

El nivell de resposta/reacció és proporcional a l’estímul (adaptativa) i ens ajuda a enfrontar exitosament la situació donada

DISTRÈS

El nivell d’activació (físic i psicològic) del nostre organisme és excessiu o inadequat (desadaptatiu) a la demanda de la situació.  Ja sigui per la demanda de l’entorn, dels propis recursos o de la valoració que en fem.

Si aquesta resposta es perllonga excessivament en el temps, les conseqüències poden ser molt més negatives.

 

L’estrès és una reacció adaptativa, no necessàriament negativa, als canvis que es produeixen a l’entorn, per preservar la pròpia existència. Quan hi ha una incapacitat de resposta del nostre organisme, alhora de complir determinats requisits i demandes, i aquesta es manté en el temps o es repeteix freqüentment (estrès crònic), pot afectar negativament el nostre estat de salut. En aquest darrer estadi de la salut, tot i que generalment l’estrès sol ser de baixa intensitat, perdura al llarg de temps, aclaparant l’individu i esgotant els recursos personals, afeblint-ne la salut i benestar de la persona.

En èpoques de crisi com la que estem vivint actualment, la percepció que tenim d’aquest “pas del temps” s’escurça molt ràpidament i les intensitats amb les que es reacciona a cada acció viscuda són molt més elevades, cosa per la qual el malestar i els problemes es viuen en primera persona i s’intensifiquen exponencialment, generant conflictes interns que repercuteixen directament en un mateix i en l’entorn més immediat (parelles, fills i companys de feina)

Els estudis més recents han demostrat que les persones avaluem les situacions estressants i reaccionem davant cada una d’elles de forma diferent, d’acord als propis factors individuals (personalitat, autoestima,…) i contextuals o ambientals (suport social, familiar o laboral,…).

Per tant, una acurada definició de l’estrès seria aquell desequilibri percebut per l’individu entre la demanda i la pròpia capacitat de resposta on, la percepció de fracàs davant aquesta demanda, li pot comportar possibles conseqüències.

En funció de la percepció que cada persona faci de l’amenaça i dels propis recursos per fer front una determinada situació, determinarà si aquesta situació serà percebuda com a un repte (eustrès) o com una amenaça (distrès).

L’estrès, els problemes entre companys (caps inclosos) i un excés de pressió, ja sigui per part dels superiors o ja sigui per que un mateix se la genera, fa que cada vegada més les persones necessitem ajuda psicològica professional per gestionar adequadament aquests escenaris que es donen dins l’entorn laboral, i especialment en èpoques de crisi.

Tenir eines d’autocontrol i saber gestionar aquestes situacions és cabdal per a una bona salut laboral, tant per a les persones que conformen les organitzacions com per a l’adequat funcionament d’aquesta dins del seu sector econòmic.

L’estrès és una de les principals manifestacions de la vida moderna i una de les més importants causes de desajustos de l’organisme. No te en compte sexes ni edats i provoca malalties tant importants com trastorns mentals, cardiovasculars, gastrointestinals, o respiratòries.

No podem entendre una reacció estressant sense una interacció entre la persona i el seu entorn. És a dir, tothom ha de fer front a les demandes ambientals existents. Ens hem d’adaptar als canvis!!

L’adaptació a l’estrès, segons el filòsof canadenc Hans Selye en la descripció del síndrome general d’adaptació, passaria per un procés que es divideix en tres fases molt concretes:

• Fase d’alarma

Alerta generalitzada en la que els individus noten canvis fisiològics (increment de la freqüència cardíaca, variacions de temperatura corporal, canvis en la tensió arterial,…)

• Fase d’adaptació

Aquests símptomes van desapareixent degut a l’adaptació de l’organisme.

• Fase d’esgotament

La permanència d’aquests agents estressant en l’individu, durant massa temps , fa que apareguin novament símptomes similars als de la fase d’alarma.

 

Quan superem el límit de la pròpia capacitat de superació, de les circumstàncies estressants, apareixen nous símptomes d’alerta que, si no els hi donem resposta, acaben provocant danys fisiològics i psicològics importants a les persones que pateixen aquest estrès.

A nivell més general, podem distingir dos tipus d’estressors:

• Psicosocials: Es genera l’estrès a partir de la pròpia interpretació cognitiva que en fa cadascú
• Biològics: Aquells estímuls o situacions que causen canvis bioquímics i disparen la resposta d’estrès

Amb dos tipus poden sorgir tant d’estímuls interns com externs:

• Interns: Estímuls físics (mal de panxa, mal de cap, ferides,…)

Estímuls cognitius (record de situacions desagradables, pensaments d’inutilitat, dificultats sobre el futur immediat…)

• Externs: De caràcter físic (canvis de temperatura ambiental, sorolls, intensitat lumínica…)

De caràcter cognitiu (suspendre un examen, resultats negatius d’uns determinada tasca…)

 

Els agents estressants o estressors més comuns els podríem emmarcar en uns àmbits molt específics:

Agents estressants / Estressors	Àmbit d’aparició
– Excés de soroll en l’entorn familiar (crits, joc dels nens, volums elevats de ràdio i televisió..) – Alteracions de les relacions amb la parella (enganys, problemes sexuals, mals tractes,…) – Problemes de salut o tenir cura d’algun familiar – Problemes amb els fills (estudis, treball, amistats, drogues,…)	Família És l’entorn més delicat i amb major potencial de causar estrès, per la implicació emocional que suposen els conflictes familiars
– Les característiques específiques de cada lloc de treball – L’experiència acumulada del propi treballador – Les relacions personals que conformen l’ambient laboral – Els factors relacionats amb el propi desenvolupament professional	Feina És comú a quasi totes les professions i repercuteix tant individualment als treballadors, com col·lectivament a l’equip de treball, la productivitat i rendibilitat organitzacional
– Viure en determinades zones de contaminació acústica i ambiental (costat autopistes, aeroports,…) – Les tensions i inseguretats de les llargues llistes d’espera sanitàries, i el sobre cost quan es tracta de sanitat privada – El modus de vida de la ciutat és un clar factor tensional pels individus (tràfic intens, llargues distàncies, presses constants,…) – Estar immers en algun procés judicial	Social Aquelles situacions que les relacionem amb el tipus de vida de les persones, especialment de les que es troben en grans ciutats, i que són autèntics generadors d’estrès constants
– Ingressos econòmics precaris – Conflictes interpersonals que provoquen canvis en la forma de vida dels individus (malalties, divorcis, desnonaments,…) – Dedicació constant a altres persones de l’entorn (fills, pares, avis,…)	Personal Amb independència de les situacions personals que poden generar alteracions i estressors, hem de tenir present la pròpia personalitat dels individus, especialment aquelles que són més propenses a patir estrès (perfeccionistes, introvertides, competitives, agressivitat, insegures,…)

 

A priori, però, no existeixen estressors per se, sinó que aquests depenen molt de la pròpia experiència perceptiva de la persona davant de successos concrets i específics (Cognició). Davant la necessitat d’afrontar un succés estressant  es genera un intens consum cognitiu (pensament-memòria) que fa que es disminueixin els recursos necessaris per un processament adequat, i que afecta més intensament en les persones amb més limitació d’aquests recursos, provocant un cert fracàs adaptatiu i l’aparició dels temuts atacs d’ansietat, o en el pitjor dels cassos determinades malalties (Ansietat – Depressió)

Ja s’ha esmentat que l’estrès és un procés de resposta als successos i situacions externes que es perceben com a amenaces, perills i generadores de conflictes, i que les seves conseqüències són el desgast i l’esgotament físic i psíquic. Si aquest conjunt de reaccions , cognitives, fisiològiques i del comportament, es barregen amb tot un seguit de reaccions emocionals negatives i desagradables, pot arribar a generar-se alts nivells d’excitació i d’angoixa, amb la sensació freqüent de no poder fer front a la situació. D’això en diem Ansietat.

L’ansietat és una resposta emocional a l’estrès o una reacció emocional d’alerta davant d’allò que cadascú de nosaltres pot arribar a considerar una amenaça, sense que necessàriament hagi d’originar-se per agents estressants.

L’estrès provoca ansietat, si bé no tothom qui pateixi ansietat ha de patir, necessàriament, estrès!!

Els estudis de l’estrès en l’àmbit laboral, cada vegada són més importants tant a nivell nacional com internacional, degut als enormes efectes negatius que genera tant a les persones com a les organitzacions.

L’estrès laboral provoca conseqüències negatives importants, essent la causa directe de l’elevada sinistralitat a les empreses, alhora que també n’és el responsable directe sobre la qualitat de vida de les persones afectades.

L’estrès es va definir com “la malaltia del segle vint”, encara que segueix sent molt vigent en ple segle XXI, derivada de feines amb sobrecàrrega quantitativa, treballs repetitius, treballs amb efectes psicosocials…

L’estrès laboral és aquella tensió que es produeix quan un treballador considera que una situació o exigència laboral podria estar per sobre de les seves capacitats i recursos alhora enfrontar-s’hi (Stonner, 1994), alhora que mostra esgotament emocional i apatia al seu lloc de treball, sentint-se incapacitat per assolir les seves metes (Davis /Newstrom, 1991)

Hi ha un seguit d’estudis que proposen que, davant les situacions estressants que es puguin presentar, les persones amb un tipus de conducta més competitius i patrons de personalitat del tipus A (autoexigents, competitius i autocrítics) són els que més es relacionen amb l’estrès i els qui pateixen una major reactivitat psicofisiològica. Per contra, les persones relacionades amb patrons de personalitat del tipus B (emotius, pacients i reflexius), no solen mostrar-se tant competitius i presenten nivells més reduïts d’estrès i ansietat.

Els principals factors de vulnerabilitat a tenir en compte serien aquelles condicions (intra laborals, extra laborals i pròpies de l’individu) que influeixen en l’aparició de l’estrès i es constitueixen en autèntics factors psicosocials de risc (Moreno y Báez, 2010).

Aquesta tensió (estrès) que pateix el treballador gira a l’entorn d’una dualitat de conceptes:

• Un primer, centrat en l’estat intern de la persona, davant la seva adaptació (o no) a les demandes externes, a la pròpia capacitat (o no) de l’organisme per a fer-les front, i a un estat del propi organisme, amb símptomes físics i psicològics.
• I un segon aspecte, que fa referència a la tensió laboral com a resultat de la interacció entre les demandes i el control del treballador.

 

L’estrès laboral és un terme que generalment s’utilitza per referir-se a la tensió nerviosa i/o emocional (desequilibris i desajustos) que pateix el professional, així com també a l’agent causal d’aquesta tensió. “La percepció d’un desequilibri substancial entre la demanda que se li requereix a l’individu i la seva capacitat de resposta sota condicions en les quals ho pot assimilar com una percepció de fracàs, acaba comportant importants conseqüències” (Mc Grath 1970) tant a nivell individual com organitzacional.

Algunes de les variables a les que s’associa generalment l’estrès laboral serien:

• Satisfacció laboral
• Intel·ligència emocional
• Problemes fisiològics (musculatura i ossos)
• Demanda i control laboral
• Recompensa vs esforç
• Capacitat d’afrontament individual

 

Pel que fa a les organitzacions és palès que:

1. ) els problemes d’interrelació entre les persones que la conformen pot acabar convertint-se en un factor de risc important, provocant efectes negatius tant en la salut de les persones com, essencialment, en la de la pròpia organització
2. ) els entorns canviants en els quals es desenvolupa l’actual societat, ha generat un increment de les competències i exigències per a les pròpies organitzacions, amb alts nivells de pressió, de forma quotidiana.

És, per tant, imprescindible disposar d’una metodologia de identificació i control dels riscs i d’una previsió d’intervenció ràpida en detectar-se, que ens permeti resoldre aquestes situacions de forma ordenada i encertada, el més ràpid possible.

És cabdal una acció formativa als treballadors de les organitzacions, que permeti una major sensibilització envers els efectes, un coneixement identificador adequat dels riscs i una detecció precoç d’aquests fenòmens. Aquestes accions formatives estratègiques permeten dotar els treballadors de mecanismes de detecció i protecció, alhora que reconduir les pròpies percepcions, encaminant-les cap a noves oportunitats de canvi, afavorint la salut individual i l’estabilitat organitzacional.

Tot i que cada persona reacciona de forma diferent davant una situació d’estrès, sí que s’han definit i identificat un seguit d’elements específics que els podem considerar com a detonants d’estressors en les empreses (relatius a la pròpia organització, les tasques o el propi entorn físic), i que són comuns en la majoria de cassos (Josep Mª Peiró):

• L’ambient físic. Soroll, il·luminació, temperatura.
• Les demandes derivades de la pròpia feina. Torns excessius/rotatoris, sobrecàrrega de tasques, riscs laborals excessius.
• Els continguts propis del lloc de treball i les característiques específiques de cada tasca. Adequació o no de la feina amb la capacitat de la persona, estils de comunicació, autonomia o no sobre el treball a desenvolupar, complexitat de les tasques.
• Com es desenvolupa cada rol. Les responsabilitats adquirides/donades, l’ambigüitat en el repartiment dels rols, els conflictes entre companys.
• Les relacions interpersonals i grupals. Entre companys, superiors/subordinats, amb clients/proveïdors.
• El desenvolupament específic i particular de cada carrera professional. La seguretat/inseguretat en els llocs de treball
• Les noves tecnologies. Tant les mancances en el maneig de les tecnologies tant canviants, com l’excessiva connectivitat afecten directament l’atenció en tot procés laboral.
• L’estructuro o clima de la pròpia organització. Depenent de si és un sistema massa centralitzat, molt burocratitzat o de l’exercici/absència del lideratge
• Altres factors externs a l’àmbit pròpiament laboral. Les derivades de la vida personal afecten directa o indirectament a l’esfera del treball.

 

Tal i com s’ha comentat anteriorment, l’estrès és un procés adaptatiu convenient que ens permet, si el seu nivell és moderat, mantenir el to vital per mantenir-nos actius i desperts, no avorrir-nos i afrontar de forma enèrgica els reptes vitals. No obstant, quan aquests nivells d’estrès sobrepassen la pròpia capacitat d’afrontament i fracassem en l’adaptació a l’estressor, aleshores pot acabar convertint-se en patologia i comportar conseqüències negatives o nefastes a nivell individual i organitzacional:

Efectes negatius per l’individu

• Problemes de son
• Irritabilitat i angoixa
• Poca capacitat de relaxació i concentració
• Risc de patir accidents
• Reducció de l’interès pel treball
• Facilitat de patir addiccions
• Problemes físics i de sobrepès
• Augment de la probabilitat de patir malalties cardíaques, diabetis, musculars
• Esgotament (burnout)
• Depressió

 

Efectes negatius per les organitzacions

• Augment dels accidents laborals
• Increment de l’absentisme i de l’índex de rotació i abandonament del lloc de treball
• Reducció de la motivació i del compromís
• Davallada del rendiment, la productivitat o qualitat dels productes i serveis de l’empresa
• S’incrementa la mala reputació de l’organització
• Augment de la insatisfacció per part dels clients
• Caiguda dels beneficis fins al punt d’incórrer en pèrdues econòmiques

 

L’actual entorn sòcio-econòmic ha fet que, tenir un treball, no només es consideri un privilegi i perdre’l generi un estat de frustració, incertesa i desmotivació importants; sinó que aquesta pressió individual en el món laboral s’incrementa considerablement, ja que les expectatives d’un futur professional prometedor són escasses i altament competitives, degut a que les organitzacions atorguen les escasses places “atractives” només als individus més qualificats, descartant la resta de candidats i relegant-los a places de més baixa remuneració, amb el conseqüent estat de frustració i desolació personal que acaba generant.

Al S XXI el treball és un dels pilars sobre els que s’organitza una societat, i és per això que s’ha de vetllar per la salut, seguretat i higiene laboral per que les persones puguin treballar sense riscos (o amb els menors possibles).

No obstant, les xifres que s’obtenen de les estadístiques (accidents, baixes i incapacitats laborals) indiquen que la seguretat en el treball i la promoció de la salut en els entorns laborals és més una aspiració que una realitat palpable, fins i tot en les societats més avançades.

Hi ha directrius europees i nacionals encaminades a promoure la millora de la seguretat i salut dels treballadors, mitjançant lleis  de prevenció de riscos laborals que permetin un adequat nivell de protecció de la salut dels treballadors davant dels riscos derivats de les condicions dels diferents llocs de treball. A Espanya s’inicià la seva regulació amb la “Ley de Prevención de Riesgos Laborales -31/1995, de 8 de novembre-“ i el “Reglamento de los Servicios de Prevención -39/1997, de 17 de Enero-” que proposaven uns plantejaments de mínims i subsidiaris, fins que no anessin apareixent titulacions acadèmiques amb professionals adequadament formats (com ja es te avui en dia).

La solució del tema de l’estrès al treball és un tema que ha d’involucrar tant a treballadors com a la pròpia organització, si volem ser eficients en la seva disminució o solució.

Les organitzacions han de implicar-se i assumir la part que els correspon en la reducció de l’estrès laboral, especialment en la part que afecta a nivell estructural i de gestió de la pròpia organització; si bé també és cert que els treballadors hauran d’assumir la pressió que comporta qualsevol de les feines que s’han de desenvolupar en el si de l’època en la que vivim, especialment adaptant-se als canvis que apareixen de forma constant o enfrontar-se als nous reptes i exigències.

Entre altres, proposem algunes que altres eines contrastades, que permetrien un adequat maneig de l‘estrès, tant a nivell individual com organitzacional:

A nivell INDIVIDUAL

• Administració del temps: Disposar d’unes bones pautes d’organització personal i d’administració del temps permetrà un millor enfrontament a les demandes laborals.
• Exercici físic: Fer caminades, natació o exercicis aeròbics, ajuden a incrementar la capacitat cardíaca, permeten distreure’s mentalment i són un bon mitjà de relaxació.
• Exercicis de relaxació: La pràctica regular del tai chi o el ioga, la meditació, la respiració o la relaxació muscular, ajuden a mantenir-se en un estat de tranquil·litat que ens allunyen de les tensions i ens atorguen una important sensació de pau.
• Recolzament social: Aprofundir en les xarxes socials és un mètode adequat de reduir tensions i allunyar-nos de l’estrès, alhora que ens ajuda a moderar l’esgotament. Parlar i compartir problemes amb amics i familiars és una bona manera d’obtenir punts de vista més objectius d’allò que ens preocupa
• Modificació de la conducta: Especialment vàlid per a personalitats del tipus A (autoexigents, competitius i autocrítics) pot ajudar-los a gestionar i modificar aquests trets més accentuats, per prendre’s les coses de forma més calmada i relaxada
• Teràpia psicològica: Tot i que pugui semblar obvi, el fet de poder disposar d’un psicòleg professional que ens ajudi a afrontar els problemes i ens proposi pautes per millorar o desenvolupar majors defenses i millors hàbits de vida saludable, farà que el nostre estrès es redueixi moltíssim

 

A nivell ORGANITZACIONAL

• Selecció del personal adequat: La selecció de persones més preparades i amb una millor resposta davant situacions estressants garanteix una millor adaptació i eficiència en el lloc de treball.
• Control del clima emocional: Propiciar un clima d’estima i reconeixement professional, repercuteix tant als treballadors com a la productivitat i rendibilitat organitzacional.
• Promoure el recolzament social a la feina: Cohesionar grups i promoure l’ajut als subordinats redueix la vulnerabilitat a l’estrès.
• Proporcionar tractaments als treballadors que pateixen estrès: Promoure programes formatius en orientació i aportació d’eines i tècniques pel control de l’estrès, alleugera les tensions i milloren la salut dels treballadors i augmenta la productivitat de l’organització
• Desenvolupar programes de responsabilitat social al si de les organitzacions: Una adequada gestió dels recursos humans fa que el personal se senti tractat amb respecte i s’involucri en els objectius de l’organització, sigui més productiu i també cuidi millor del patrimoni empresarial