28 abr. Disfuncions psicològiques en la Fibromiàlgia

Arturo Argelaguer (2013)

Psicología clínica, social i de les organitzacions

La fibromiàlgia (FM) o síndrome de fibromiàlgia (SFM) és una malaltia crònica i complexa d’origen desconegut, que es caracteritza fisiològicament per un dolor generalitzat i difús de la musculatura, els tendons i altres teixits tous que envolten les articulacions de l’organisme, a més d’una anormal sensibilitat a la pressió digital en zones anatòmiques mot específiques del cos.

Les seves manifestacions més comuns són la rigidesa de les articulacions, fatiga constant, alteracions de la son, colon irritable, trastorns psicològics (depressió ansietat i estrès) i disfuncions cognitives tals com: dificultat per a concentrar-se, deteriorament de la memòria, anòmia i aclaparament quan han d’afrontar diverses coses alhora.

Si be cada vegada més es creu que les característiques centrals de la fibromiàlgia són independents de l’estat psicològic, el cert és que la intensitat d’aquest dolor i la incapacitació per a les activitats quotidianes que comporta als afectats, sí pot estar influït per factors psicològics.

La fibromiàlgia és molt freqüent a la pràctica clínica, essent la prevalença d’aquesta malaltia, reconeguda per la OMS el 1992, al nostre país entre el 2,1 i el 5,7% de la població general adulta, ocupant entre el 10-20% de les consultes de reumatologia i entre el 5-8% de les d’atenció primària. És la causa més freqüent de dolor osteomuscular generalitzat i crònic.

El perfil sociodemogràfic i clínic d’aquests pacients és el d’una dona (95% dels cassos), amb una mitjana d’edat d’entre els 44/52 anys, un promig de temps que fa que pateix el problema d’entre els 6 i 12 anys i amb un llarg historial d’experiències fracassades alhora d’aconseguir alleujament de la seva simptomatologia.

La fibromiàlgia és una malaltia que provoca una mala percepció de l’estat de salut, afectant de plè l’entorn socio-familiar i laboral dels qui la pateixen, els quals experimenten alts nivells de dolor i tensió emocional, observant-se’ls comportaments que no responen a tractaments físics o farmacològics. La qualitat de vida d’aquestes pacients augmenta a mesura que són capaços de creure en l’auto eficàcia i capacitat de control intern.

Des que el 1990 el Col-legi Americà de Reumatologia (ACR) va establir els primers criteris diagnòstics de la fibromiàlgia (que encara ara s’utilitzen habitualment) al llarg d’aquests anys s’han  proposant un seguit de processos, adaptacions i divisions o agrupaments clínics estratègics que han incorporat la disfunció psicològica com a variable intrínseca d’aquesta malaltia:

• Muller et al, al 2007, fa una classificació de la fibromiàlgia en signes clínics i símptomes associats: sensibilitat al dolor, depressió, somatització i trastorns psiquiàtrics.
• Thieme et al, al 2004, basa aquest agrupament tant sols en aspectes psicològics, sense variables biològiques: Disfuncionalitat vital (sensibilitat al dolor, malestar psicològic i manca d’activitat social), elevat estrès interpersonal (trastorns psiquiàtrics i escàs recolzament familiar) i afrontament adaptatiu.
• Hasset et al, al 2008, fa una nova adaptació classificatòria basada en l’estil de balanç afectiu (positiu i negatiu) dels individus.
• L’agrupament més complert de tots, ja que incorpora aspectes biològics, psicològics i cognitius a la classificació clínica de la malaltia, és la realitzada per Giesecke et al, al 2004:

Quan els pacients afectats de fibromiàlgia tenen una major percepció subjectiva de la gravetat de la seva malaltia, amb més freqüència aquesta s’associa a una major intensitat del dolor, a interferències de la son, un increment de la medicació i una major presència d’altres malalties comòrbides, moltes de les quals solen estar lligades a patologies de salut mental com l’ansietat i la depressió.

Aquelles persones que presenten trastorns de l’humor (bàsicament depressió), respecte dels que presenten ansietat o trastorns de la personalitat, viuen la fibromiàlgia amb un elevadíssim nivell de malestar afectiu i, per contra, exhibeixen menors nivells d’ansietat, menor nombre de simptomatologia psiquiàtrica comòrbida, menor intensitat del dolor i moltes menys conductes de distracció. Aquests pacients mantenen un alt nivell d’activitat generalitzada en les seves vides.

(Kati Thieme, Dennis C. Turk, and Herta Flor, PhD, 2004)

L’objectiu final d’un bon abordatge terapèutic  es centra en alleugerir el dolor, mantenir i/o restablir l’equilibri emocional, millorar la qualitat de la son, incrementar la capacitat física, reduir el cansament i la manca de forces generalitzades i prevenir la resta de problemes associats.

Pel què fa als tractaments, i assumint que a hores d’ara no hi ha cap cura definitiva, s’ha observat bons indicis d’efectivitat en l’alleujament dels símptomes de la fibromiàlgia quan es treballa de forma multidisciplinari en base al model biopsicosocial de la malaltia: coordinant psicoeducació (afrontament, autoeficàcia, qualitat de vida), teràpia psicològica (depressió, catastrofisme i ansietat), exercici fisiològic (aeròbic, reforç muscular i estiraments) i farmacologia (antidepressius).