fbpx
Ansietat i depressió, un fracàs adaptatiu en situacions estressants
514
post-template-default,single,single-post,postid-514,single-format-standard,bridge-core-2.2.1,cookies-not-set,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-theme-ver-20.8,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-6.1,vc_responsive

Ansietat i depressió, un fracàs adaptatiu en situacions estressants

Arturo Argelaguer (2014)

Psicología clínica, social i de les organitzacions.

Quan ens centrem en l’àmbit de salut i malaltia, podem considerar l’estrès perllongat com un fracàs adaptatiu de la persona davant una determinada situació, generalment ambiental, que li provoca un excés d’activació orgànica i una gran ressonància emocional.

Qualsevol situació / demanda ambiental (ja sigui de l’àmbit laboral, social, familiar o personal) a les que ens enfrontem diàriament els individus, sol generar un seguit de reaccions adaptatives que impliquen unes activacions fisiològiques i emocionals determinades, amb l’únic objectiu de donar resposta, de fer front, a la demanda inicial.

Davant d’aquestes situacions ambientals estressants amb les que ens trobem tant sovint, les persones posem en marxa un seguit de mecanismes cognitius i conductuals que ens ajuden a donar una resposta orgànica positiva, tant de caire fisiològic com emocional, que ens permet fer front a la situació. D’aquesta reacció en diem capacitat d’adaptació positiva.

Per contra, altres vegades que ens trobem davant d’una situació ambiental a la que hem de donar resposta i no sabem com posar en marxa els mecanismes adequats de resolució. Notem que aquesta  demanda excedeix els propis recursos d’afrontament i es cronifica en el temps,  provocant unes reaccions físiques i emocionals negatives (tensions, inquietuds i malestar) que afecten la nostra qualitat de vida. És aleshores quan estem davant d’un fracàs adaptatiu, que ens genera molt  malestar i ens enfonsa cap als trastorns emocionals i de l’estat d’ànim: ANSIETAT I DEPRESSIÓ, molt probablement els dos trastorns psicològics amb més afectació social a dia d’avui.

Definim l’ansietat com aquella resposta emocional complexa, potencialment adaptativa i fenomenològicament pluridimensional en la que coexisteixen una percepció d’amenaça a l’organisme (més o menys clara i definida) amb una activació biològica orientada a reaccionar davant d’aquesta percepció.

Les persones responem sistemàticament a l’ansietat, de forma simultània i interactiva, en tres eixos fonamentals:

  • Fisiologia: Suposa la preparació del cos per afrontar aquest potencial perill.
  • Cognició: Són els pensaments (idees, creences o imatges mentals) que giren entorn de la pròpia percepció que tenim d’aquest perill i de si estem capacitats per fer-lo front.
  • Conducta: Suposa la reacció d’afrontament o evitació envers del potencial perill percebut (lluita o fugida).

Diversos estudis retrospectius ens han permès poder detectar un seguit de factors associats que poden ser precursors d’un trastorn d’angoixa a l’edat adulta:

  • Trastorns d’ansietat infantil: Ansietat per separació i ansietat per evitació
  • Trets temperamentals: Inhibició conductual (temorosos i cohibits fora de l’àmbit familiar).
  • Conductes paternes: Sobreprotecció, escassa afectivitat i excessiva rigidesa.

La simptomatologia clínica de l’ansietat ens permet agrupar-la d’acord a diferents patrons:

  • Ansietat lliure i flotant (TAG), on els símptomes físics i psicològics sorgeixen amb uns estímuls mínims, sense que hagin d’estar necessàriament relacionats amb cap succés o circumstància específica.
  • Crisi d’angoixa, o el tant famós “atac de pànic”. Es presenta de manera sobtada, amb una intensa sensació de por i elevats símptomes somàtics.
  • Ansietat situacional. S’experimenta una ansietat anticipatòria a espais tancats, llocs amb molta gent, reunions socials,… i forma part intrínseca de les fòbies, tant de l’específica com de la social i l’agorafòbica.
  • L’evitació. Pot assolir graus extrems en determinades persones, podent invalidar la persona fent que aquesta es quedi a casa sense sortir per res. És un patró de conducta que sol desenvolupar-se a conseqüència de voler evitar, tant si com no, l’ansietat que sorgeix quan la persona pensa en determinades circumstàncies.

 

 

La depressió és aquella “epidèmia silenciosa” que afecta tots els estaments socials (infància, edat adulta i vellesa) i es caracteritza per uns sentiments,  perllongats en el temps, de tristesa i melancolia que interfereixen molt negativament en la vida diària de les persones, causant-los un enorme dolor interior. Aquest sol venir acompanyat de la pèrdua d’autoestima, l’interès i el plaer, enormes sentiments de culpa, problemes per menjar o dormir i una important sensació de cansament i manca de concentració.

En funció del nombre i la intensitat dels símptomes afectius, cognitius i psicològics associats (Ruminacions, obsessions, plors, irritabilitat, ansietat, preocupació excessiva,…) que s’observen en la persones, podem classificar la depressió com a lleu, moderada o greu. En el primer estadi, una ràpida intervenció amb tractament psicològic, ens permet una resolució ràpida de la malaltia, entre vuit i dotze setmanes (Paul Rohde, Peter M. Lewinsohn, Daniel N. Klein, John R. Seeley, and Jeff M. Gau, January 2013); però quan aquesta ja és moderada o greu, amb tendència a la cronificació i se n’observen reincidents aparicions, aleshores és necessari l’ús de fàrmacs i psicoteràpia professional, reduint-se substancialment la probabilitat de recuperació total.

Encara que es desconeixen les causes últimes de la depressió, el que sí sabem és que hi ha un grup de factors que interaccionen entre si, afectant globalment el procés normal de la vida psíquica i física de les persones:

  • Factors genètics: Els fills biològics de pacients amb depressió presenten un major risc de patir episodis depressius al llarg de la seva vida.
  • Factors biològics: Alteració en els neurotransmissors (noradrenalina, serotonina i Dopamina), disfuncions biològiques en l’eix neuroendocrí (hipotàlam-hipòfisi-adrenal) i canvis estructurals en el cervell (disminució de l’hipocamp).
  • Factors psicosocials: Trets molt característics de la personalitat (perfeccionisme, estrictes, obsessius, rigidesa de pensament, intolerància, gran sentit del deure, autoexigència,…), dificultat en la gestió de l’estrès davant d’un esdeveniment concret, pensaments negatius de un mateix, del món o del futur.

 

Quan les persones els costa afrontar i adaptar-se a les situacions estressants, ja siguin ambientals o personals, és del tot necessari que demanin ajuda a un  professional que els acompanyarà en la cerca de noves alternatives, vàlides i funcionals, per a poder interpretar i resoldre aquestes disfuncions adaptatives. El psicòleg els ajudarà a reduir aquest malestar amb el que conviuen i els proporcionarà noves eines per adquirir nous aprenentatges i ampliar les experiències adaptatives, tant en l’àmbit cognitiu (modificant patrons de pensament) com de conducta (reduint i eliminant emocions del tot disfuncionals).

És impensable de viure sense cap mena d’estrès; però si que és cert que hem de ser capaços de fer-los front i viure la nostra vida amb una major serenitat. Aprendre a tenir recursos disponibles, reconèixer els nostres estressors, conèixer com es genera i desenvolupa aquest estrès, o quin efecte personal pot tenir sobre nosaltres,… són alguns dels objectius que la psicoteràpia pot aportar-te per mirar de desenvolupar noves habilitats cognitives, emocionals i conductuals que afavoreixin un canvi alhora de percebre, afrontar i abordar les diferents situacions estressants,

Algunes pautes ràpides que us poden ajudar a controlar i prevenir l’estrès són:

  • Dur a terme alguna activitat relaxant
  • Aprendre a saber expressar allò que sents
  • Pensar en positiu
  • Ser capaç de dir NO en alguns moments
  • Fer ús de les pròpies xarxes socials, o establir-ne de noves.
  • Saber diferenciar entre “allò que pots fer” i “allò que no pots fer”
  • Fomentar activitats per distreure’t i agafar-te les coses amb bon humor

 

Una bona aliança terapèutica entre les persones que pateixen trastorns d’ansietat i els professionals de la salut és del tot imprescindible, si volem incrementar la eficàcia i eficiència del tractament. El pacient sent que hi ha algú que l’entén i compren la situació viscuda, al mateix temps que li proporciona informació clara i precisa dels diferents mètodes terapèutics per avançar en el seu benestar.

L’elecció recomanada d’aquest tractament és mitjançant dues vies de treball conjuntes: una és la farmacològica,  que ens permetrà certa estabilització personal mitjançant la reducció de la intensitat i freqüència de l’angoixa; i l’altre és la psicoterapèutica, que ens permetrà abordar, de forma integral, el maneig de l‘ansietat i la prevenció de les recaigudes, eliminant interpretacions errònies de les sensacions físiques i corporals que apareixen, pors altament invalidants i conductes d’evitació que tant ràpid es desenvolupen.

Per altre part, hauríem de desterrar, d’una vegada per totes, aquella creença majoritària de “quan algú pateix una depressió, aquesta ja és de per vida”. Això no és cert!! Ni la depressió ha de ser permanent, ni haurem de medicar-nos sempre més. De fet, el tractament d’elecció en una depressió lleu és la psicoteràpia i per una depressió moderada o greu és una combinació de fàrmacs i psicoteràpia. En els cassos de depressió infantil el tractament inicial d’elecció no ha de ser mai amb fàrmacs, si no amb psicoteràpia, tant a nivell individual com familiar.

És molt important recordar sempre que el treball principal ha de caure de la part del pacient, ja que si be els professionals podem proposar alternatives cognitives i conductuals o proporcionar nous recursos, qui ha d’emprendre aquest camí de la recuperació, amb esforç, dedicació i constància, és el propi afectat, que ha d’aprendre noves habilitats per adaptar-se i resoldre les diferents situacions estressants que s’anirà trobant al llarg del seu curs vital.