Addicció a la cocaïna
637
post-template-default,single,single-post,postid-637,single-format-standard,bridge-core-2.2.1,cookies-not-set,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-theme-ver-20.8,qode-theme-bridge,qode_header_in_grid,wpb-js-composer js-comp-ver-6.1,vc_responsive
 

Addicció a la cocaïna

Addicció a la cocaïna

Arturo Argelaguer (2020)

Psicología clínica, social i de les organitzacions

 

Hem de tenir molt present que les addiccions van lligades a la història de les conductes humanes des de sempre. Des del fumar cigarretes, el beure alcohol, mastegar fulles de coca, esnifar preparats psicoactius, beure pòcimes, fumar marihuana, o fins i tot l’ús de l’opi per a mitigar els dolors.

En els darrers anys la medicina i, molt especialment la medicina en la salut mental, hi ha estat treballant de manera eficaç per reduir i eliminar-ne la dependència (física i psíquica). La psicologia ha enfocat el seu treball en les conductes associades a aquestes patologies, i molt especialment en el control d’aquesta conducta addictiva, que produeix dependència, tolerància, el síndrome d’abstinència i una incidència molt negativa en el dia a dia de la persona que ho pateix:

  • Un immens desig per dur aquesta conducta, especialment si aquesta no està habitualment a l’abast
  • Un deteriorament, cada vegada més palpable, de la capacitat de controlar aquesta conducta
  • Increment considerable de malestar i alteració de l’estat d’ànim quan aquesta conducta no es pot dur a terme (ja sigui per impediment o per pròpia decisió)
  • Tot i adonar-se que les conseqüències que li provoca són cada vegada més greus, segueixen insistint i persistint en dur a terme aquesta conducta

Els problemes més greus no es produeixen a curt termini, quan comencen amb l’addicció, sinó a mig i llarg termini, que poden coexistir amb altres patologies físiques i psiquiàtriques (patologia dual), greus problemes legals, familiars i, especialment, poden acabar provocant la ruïna econòmica.

 

Característiques habituals

La dependència comporta un patró desadaptatiu de consum d’una substància que provoca un deteriorament i un malestar clínicament significatius, i que s’expressa mitjançant:

  • El consum de la substància és cada vegada més creixent, per assolir el mateix efecte intoxicant desitjat, ja que aquest efecte que busca la persona disminueix amb el pas del temps. Aquesta situació és lo que s’anomena tolerància.
  • El consumidor deixa de controlar el consum d’aquesta substància, cosa que es tradueix en un consum cada vegada amb més freqüència i amb majors quantitats.
  • El control inicial que sembla tenir el consumidor, respecte de la substància, cada vegada és més difícil de gestionar, fins al punt que els esforços de control o interrupció d’aquesta conducta acaben sent infructuosos i inútils.
  • Es donen moments d’intoxicacions que deixen fora de sí la persona consumidora, com si fos un altre individu.
  • Cada vegada la persona addicta ha de dedicar més temps en aconseguir la substància, inverteix més temps en el seu consum i li costa més de recuperar-se dels efectes nocius que li provoca aquesta.
  • Això acaba comportant una important reducció de les activitats del dia a adia en els àmbits familiars, socials, professionals o, fins i tot, d’esbarjo personal.
  • A mesura que el temps de consum és més llarg en el temps apareixen nous problemes físics i mentals, o accelera els que ja te predisposició (ingesta excessiva d’alcohol, increment de l’ansietat, caure en una depressió major…). També hi ha molta més predisposició a patir malalties infeccioses amb elevats nivells de mortalitat.
  • Amb el temps apareixen noves addiccions que se sumen a l’anterior. Estem parlant de politoxicomaníes o poliadiccions.

 

Si ens centrem en la cocaïna, aquesta, en el nostre entorn social, sol consumir-se esnifada o injectada.

Entre els consumidors de cocaïna podem diferenciar els esporàdics (consumeixen en festes, caps de setmana, o en sobre esforços professionals), amb baixades intenses i amb síndrome d’abstinència durant varis dies; i els crònics (consums diaris o quasi diaris), amb consums que van de moderats a alts i que el propi cos genera tolerància, cosa que exigeix que s’hagi d’anar incrementant les dosis, ja que en un moment determinat l’efecte de plaer desapareix i se segueix consumint per evitar el temut síndrome d’abstinència.

Els seus principals efectes són l’eufòria, la labilitat emocional, la grandiositat, un estat d’híper alerta, molta agitació psicomotriu, insomni, anorèxia, híper sexualitat, probable tendència a la violència i un increment del deteriorament de la capacitat de jutjar amb coherència.

Generalment els consumidors de cocaïna sol ser-ho d’altres substàncies (alcohol, hipnòtics, ansiolítics), de les quals acaben sent dependents també, bàsicament per alleugerir els efectes negatius produïts per la intoxicació per la cocaïna.

Alguns dels efectes que sol produir l’abstinència són la depressió, alta irritabilitat, anhedònia, manca d’energia i aïllament social, que poden anar acompanyats també de disfuncions sexuals, idees paranoides, alteracions importants de l’atenció i problemes, cada vegada més significatius, de la memòria.

Quan es deixa de consumir la cocaïna pateixen un crash intens (síndrome d’abstinència) amb efectes de disfòria, dolors gastrointestinal, depressions, trastorns de la son… que poden durar fins a 10 setmanes, lo que sol facilitar les recaigudes, ja que la persona s’aferra als records eufòrics que li produïa la cocaïna.

 

Factors psicològics de les addiccions

Està demostrat que la cocaïna provoca una baixa dependència física, però una enorme dependència psicològica.

El consum de drogues és un fenomen social estès arrel de totes les civilitzacions. El problema apareix quan passem de l’ús a la dependència, que és un procés que requereix el seu temps i passar per un seguit de fases:

  • Fase prèvia o de predisposició (un seguit de factors de risc -biològics, psicològics i socioculturals- en la persona que incrementen la probabilitat del consum de les substàncies)
  • Fase de coneixement (la persona coneix dels efectes psicoactius de la substància, i en te disponibilitat)
  • Fase d’experimentació i inici dels consums de la/les substàncies (Aquesta és una fase molt relacionada amb factors de risc/protecció adquirits a l’adolescència i la primera edat adulta -familiars, emocionals, interpersonals, intel·lectuals i acadèmics-)
  • Fase de consolidació (És quan es dona un pas ferm de l’ús a l’abús i dependència, i quan es refermen les conseqüències positives i negatives, en un mateix i en els entorns socials i familiars)
  • Fase de manteniment o d’abandonament (Requereix de la conscienciació que tingui el propi individu que les conseqüències negatives són més importants que les positives que en pugui treure. És el moment on se sol fer ús de diferents tractaments per a desenganxar-se de l’addicció)
  • Una possible fase de recaiguda (És molt habitual durant els processos d’abandonament de la substància addictiva, podent-se produir fins i tot anys després de l’últim consum)

 

Els processos/fases del canvi d’hàbits

Aquesta és una aproximació d’alguns dels canvis cognitius i conductuals que duen a terme les persones amb addiccions per modificar els seus hàbits tòxics.

  • Augment de la conscienciació dels problemes que estan lligats a la seva conducta addictiva i quins beneficis li comportaria modificar aquests hàbits
  • Autoavaluació, especialment afectiva i de forma de pensar, en com aquesta conducta afecta els seus valors i la pròpia forma de ser i de comportar-se. És moment de posar en valor que li comportaria abandonar l’addicció
  • Reavaluació de l’impacte negatiu que li ha suposat aquest consum de drogues en el seu entorn més directe, tant a nivell familiar com social o professional, i avaluar quines conseqüències positives, dins aquests mateixos entorns, li comportaria un abandonament d’aquesta conducta
  • Gestionar l’aspecte més dramàtic i negatiu que li comporta, en les pròpies reaccions afectives i emocionals, aquest consum de drogues
  • L’auto alliberament es reflectirà en un compromís personal per incrementar la capacitat d’escollir i prendre les decisions personals encaminades a creure en que un mateix és essencial per dur a terme aquest canvi, ja sigui amb les habilitats pròpies, però també amb les eines que puguin aportar els professionals, o el propi recolzament familiar davant aquest procés de canvi
  • Alliberament social o la conscienciació de que les pròpies decisions encaminades a sortir d’aquest forat és una acció que estarà ben vista i avalada pel propi entorn social, ja que cada vegada és més estesa la consciencia social i comunitària de combatre aquesta lacra
  • Gestió de la pròpia conducta amb comportaments encaminats a reduir les probabilitats de reincidir en aquesta conducta autodestructiva. Requereix molta conscienciació i esforç personal
  • Cercar i recolzar-se en l’entorn social i familiar per superar l’addicció, i molt especialment en alguna persona d’aquests entorns
  • Lluitar contra les respostes condicionades d’aquesta conducta addictiva, sobretot cercant i duent a terme conductes alternatives a les que duia a terme durant l’època de consum i addicció
  • Controlar especialment els estímuls i situacions amb elevat risc que t’empenten a seguir consumint

La pròpia motivació pel canvi d’hàbit i conductes és l’element més important per a superar qualsevol addicció. Important, sí, molt, però no pas fàcil. El plantejament és comparable a altres moments de la vida en que un ha decidit fer canvis importants. Costen, però l’esforç posat val la pena.

 

La motivació en les conductes addictives

Les persones que envolten una persona que està patint una addicció i vol canviar aquest estil de vida no necessiten grans sermons ni grans discursos correctors o de moral. És molt més efectiva una relació propera que el motivi a assolir nous reptes en aquest nou camí en que està avançant. Una motivació que l’animin a valorar positivament tots els esforços que està posant per canviar de rumb, una motivació que l’ajudin a promoure petits i constants canvis d’hàbits.

Aquesta motivació i respecte que li demostren els altres davant d’aquest gran repte, l’ajudaran a valorar el propi esforç i a mantenir-se en aquesta línia d’actuació i provocaran un increment de l’autoestima a mesura que vagi assolint petits avenços.

Hem de tenir present que estem davant d’una carrera de fons, i no pas davant d’un esprint. Això requereix de molta preparació i conscienciació prèvia, d’un bon recolzament de l’entorn i d’esforçar-se com mai en assolir aquests nous reptes personals, lluny de la dependència de cap substància.

  • És important escoltar i animar la persona que s’ha proposat fer aquest canvi. Les preguntes que li formulem han de ser obertes, amb possibilitat de resposta ample i raonada, que sigui un acte de reflexió personal i no d’impulsivitat, com seria amb preguntes curtes i de resposta dicotòmica entre si o no.
  • La nostra escolta ha de ser reflexiva, intentant extreure allò que vol dir-nos realment, i no quedar-nos només amb allò que sentim a primera vista. Les nostres preguntes han d’estar encaminades a que les persones que accedeixen al nou repte aprenguin a enfrontar-se als obstacles que els suposa modificar el camí que seguien i siguin capaços d’anar prenent decisions cap a un nou objectiu
  • No cal pressionar en excés. Una bona estratègia és reforçar les conductes i decisions preses que s’enfronten a l’obstacle de l’addicció. No hi ha culpables, sinó persones amb nom i cognom que han decidit, amb molta valentia, enfrontar-se a un problema que els ha estat afectant durant molt de temps
  • Aniran apareixent resistències per part del consumidor a fer aquest canvi real, i la millor forma d’interactuar de les persones de l’entorn serà en reconèixer que tenen punts de vista diferents al respecte d’alguna d’aquestes qüestions relacionades amb el consum de drogues. No li podem donar la raó ni enfrontar-nos a ells. L’ambivalència afavorirà una nova reflexió per part de la persona, i podrà revaloritzar la seva actitud o resposta en un futur
  • Quan hi ha un tema dels quals esteu parlant i afavoreix l’enrocament, el més prudent és fer un gir i canviar de tema per desviar-ne l’atenció.
  • Quan ens trobem davant “d’arguments” que li permetin negar el problema que pateix i fer-lo molt subjectiu (personal), és important saber-li reformular la qüestió per tal d’agafar un caire més objectiu del tema que s’està parlant. Això li permetrà agafar distància i aprendre a objectivar les seves afirmacions.
  • S’ha de seguir provocant que la persona vagi posant sobre la taula el compromís adquirit i que aquest pugui anar-se renovant davant de qualsevol variació de la situació, especialment quan els actes afavoreixen l’avenç d’aquesta.

 

És molt important de mantenir una bona integració social, professional i familiar de la persona amb addiccions, ajudant-lo a mantenir un bon equilibri personal en cada un d’aquests àmbits.

És un treball personal molt important, però que ha d’estar vinculat i recolzat amb l’entorn més immediat que l’envolta, fent-lo sentir integrat i que se n’adoni que no està sol en aquest difícil camí que ha començat.

Dins d’aquests tres àmbits ha de trobar uns bons rols de comunicació, sentint-se escoltat estimat i molt recolzat.

Les bones relacions familiars són fonamentals, cosa per la qual han de fomentar-se especialment, especialment en el que fa a la comunicació.

És cabdal tenir i mantenir objectius a curt, mig i llarg termini, tot i que centrant els esforços més importants en anar assolint petites metes del dia a dia.

Una bona ajuda per avançar és canviar els hàbits antics per altres de nous més saludables, ja sigui fent esport, proposant petits nous reptes personals i sobretot mantenir-se ocupat gran part del temps, especialment en les primeres etapes, ja que això li permetrà evitar al màxim els pensaments intrusius que li facin recaure de nou en les velles costums.