09 abr. Viure en temps difícils
Arturo Argelaguer (2017)
Psicología clínica, social i de les organitzacions
“Les persones no tenim cap obligació de fer coses extraordinàries, sinó que del que es tracta és de responsabilitzar-se en fer extraordinàriament bé les coses ordinàries”
D’un temps ençà, els esdeveniments que estan succeint a la nostra societat fa que ens adonem de la fragilitat i, massa vegades, de la precarietat en la que sol bellugar-se la condició humana, alhora que mica a mica també anem sent conscients de la pròpia capacitat que tenim per sobreposar-nos a aquestes mateixes circumstàncies.
Ens deixem portar i restem absorts per una gran quantitat d’informació que ens bombardeja per totes bandes, cosa la qual que acaba afectant el nostre pensament, raciocini i devenir diari.
La salut és “el benestar físic, psíquic , mental i social, i no només l’absència de dany o malaltia” (OMS 1946), i els riscos psicosocials “venen derivats de les interaccions entre les característiques organitzatives del treball i les capacitats, necessitats i expectatives dels treballadors” (OIT).
Tenint en compte ambdues definicions, podem desprendre’n la precarietat dels riscos psicosocials i de la salut en que es troba gran part de la nostra societat, especialment en les darreres setmanes, doncs si bé a nivell individual no tenim el poder d’incidir directament en els desequilibris sociopolítics en els que estem immersos a nivell de país, sí que totes aquestes incerteses i tensions irrompen de ple en els propis factors subjectius, tant de les persones com de les organitzacions, de tal manera que acaben afectant l’estat d’ànim, la salut i el rendiment, a tots els àmbits.
La sobrecàrrega mental que comporten aquest seguit d’esdeveniments socials, fa que les persones reduïm el nivell d’atenció, concentració i organització que requereixen les tasques del nostre dia a dia, provocant un increment de la complexitat i del temps de resposta en la realització de les mateixes tasques. Tots aquests condicionaments socials extraordinaris actuen com a factors negatius que perjudiquen seriosament l’activitat cognitiva i l’estat emocional de les persones.
Un resum molt generalitzat de les mesures preventives que podríem aplicar, per aconseguir el necessari equilibri entre les pròpies capacitats i l’activitat mental que exigeix qualsevol de les tasques diàries que hem de dur a terme, podrien ser:
- Millorar de manera significativa com gestionem els factors extrínsecs per tal d’evitar-ne al màxim del possible l’afectació subjectiva.
- Promoure pauses, descansos o canvis de tasca que ens permetin modificar la càrrega mental que estem duent a terme en aquell moment.
- Mantenir i ampliar les relacions interpersonals, especialment en l’esfera lúdica.
- Cercar motivacions que ens ajudin a evitar la monotonia i les tasques repetitives.
- Rebaixar les pròpies exigències i adaptar-les a la realitat del moment.
- Modificar els continguts habituals de les tasques, promovent que el sentit d’aquestes agafi noves dimensions.
- Dona/rebre instruccions clares i concises, evitant en el màxim del possible les ambigüitats.
- Cercar el recolzament i les complicitats socials
Per bé que els sentiments que ens envaeixen en moments com aquests (angoixes, temors, pors, també terror i fins i tot odi), són com estar pujat a una muntanya russa i recorre’n el circuït a gran velocitat, el cert és que les persones disposem d’uns mecanismes d’autoprotecció innats i d’altres que anem adquirint en el dia a dia, els quals podem posar en marxa des de la infància, mitjançant els llaços afectius i l’expressió emocional pròpia, que ens ajuden a amortir el xoc de les experiències traumàtiques viscudes al llarg i ample d’una vida.
Un d’aquests mecanismes, que podem anar desenvolupant durant tota la vida, seria la resiliència, que és aquella capacitat que tenim les persones i organitzacions per superar les adversitats i seguir projectant-nos positivament en al futur, tot i els esdeveniments desestabilitzadors, les difícils condicions de vida i els traumes que ens ha tocat viure.
La majoria de les persones no som conscients que no ens afecta allò que els passa, sinó allò que nosaltres mateixos ens creien o ens diem, respecte del que ens passa. Aquestes creences irracionals no són més que pensaments negatius falsos i generadors de malestar. Les persones resilients apliquen el sentit comú a les seves vides, adaptant i reestructurant els propis recursos d’acord a les circumstàncies i necessitats del moment, amb humor i optimisme.
Si no creiem ni confiem en les pròpies capacitats ens serà del tot impossible avançar a les nostres vides. Hem de clarificar els nostres valors i ser capaços de visualitzar els nostres objectius. Això ens permetrà afrontar les adversitats amb humor i actitud positiva, mantenir la necessària flexibilitat davant dels canvis, alhora que ser suficientment tossuts com per no perdre de vista aquests objectius.
Fer allò que toca, encara que no ens vingui de gust, és la manera més directe de fer fora les excuses i justificacions de les nostres vides, alhora que acceptar i afrontar la responsabilitat de les nostres accions u omissions. I en això, el que més ens pot ajudar, és la nostra actitud davant la vida. Cap de nosaltres escollim les cartes (circumstàncies i esdeveniments) que ens arriben en aquesta gran partida que és la vida, però sí que podem decidir com les juguem. Tot dependrà de l’actitud que hi posem. I aquesta decisió només la podem prendre nosaltres.
Alhora d’anar a pels nostres objectius podem fracassar, ja que no ens podem exigir tenir èxit en tot allò que fem; però l’actitud i el compromís que hi posem ens aproparà als perdedors, que només es queixen i busquen excuses, o als guanyadors, que assumeixen els errors i n’aprenen per no tornar a fer el mateix altre vegada. Per més que lluitem, ningú ens pot garantir l’èxit; però el que sí és segur és que lamentar-se i no lluitar és garantia de fracàs.