09 abr. La salut mental ara i aquí

Arturo Argelaguer (2017)

Psicología clínica, social i de les organitzacions

La salut, diu la OMS en els seus Principis Constitucionals, no és només aquella absència d’afeccions o malalties, sinó que és l’estat complert de benestar físic, mental i social de les persones.

I aprofundint una mica més en aquesta definició de salut, aquesta mateixa organització defineix la salut mental com aquell estat de benestar en el qual:

• L’individu és conscient de les seves pròpies capacitats
• Pot afrontar les tensions normals de la vida
• Pot treballar de forma productiva
• És capaç de fer una contribució a la seva comunitat

La malaltia l’hem d’entendre com una entitat complexa on interactuen processos biològics i psicològics que influeixen en la seva aparició, manifestació, curs i pronòstic. Això comporta que cada persona reaccioni i s’enfronti de formes i maneres diferents a un nou estadi, generalment desconegut i, massa vegades, àmpliament negat. Tots sabem que les malalties existeixen, però ens costa molt d’acceptar que nosaltres mateixos podem patir-la, en especial quan parlem d’una malaltia mental.

La Psicopatologia és la branca científica de la medecina que te l’objectiu de descriure i explicar, de manera comprensiva, la conducta anormal o patològica que pot observar-se en les persones afectades amb algun trastorn psíquic. Ho fa mitjançant la descripció clínica de signes, símptomes i síndromes que permeten la Psicologia i la Psiquiatria interpretar, formular i confirmar diagnòstics.

Els signes són aquelles dades objectives que el professional de la salut mental observa en els pacients, com pot ser la variació afectiva, l’estat d’ànim o un retràs cognitiu o psicomotor.

Els símptomes, per la seva part, són aquelles experiències subjectives que el pacient explica i descriu, i que solen ser els motius que fan que vagi a la consulta del professional. Algun exemple seria la desmotivació, la manca d’energia, l’abatiment, etc.

I finalment ens trobem amb els síndromes, que són agrupacions de signes i símptomes (patrons) que s’expressen de forma conjunta en una mateixa persona i que configuren una categoria diagnòstica, sense l’especificitat necessària per arribar a ser un trastorn o una malaltia. D’exemples sindròmics tenim els desordres emocionals i de la conducta o el burnout.

Els desordres mentals són una de les principals causes de patiment humà, i s’estima que entre les dècades del 20 i 30 del present segle seran les principals malalties mundials.

Es calcula que entre el 30% i el 60% de totes les visites al metge de família, en les consultes d’Atenció Primària espanyoles són degudes a símptomes pels quals no hi ha una causa mèdica. Entre el 73% i el 80% d’aquests pacients són dones, a les quals se les relaciona amb un diagnòstic de trastorn mental comú, com la depressió o l’ansietat. D’entre tots aquests pacients només hi ha un 0,9% que rep tractament psicològic, un 27,1% rep tractament psicològic i farmacològic, i un 33% rep exclusivament tractament farmacològic. Un 39% no rep cap mena de tractament.

Hi ha diferents estudis científics que aporten dades actualitzades i fiables on s’estima que, a nivell mundial, les persones amb malalties mentals segueix sense tenir plenitud d’accés als serveis de salut mental. De fet, hi ha malalties que el retràs diagnòstic és tal que, entre l’aparició dels primers símptomes i la determinació d’un diagnòstic i implantació d’un tractament adequat pot passar entre els tres anys d’Israel o els 30 de Mèxic, en el cas dels trastorns d’ansietat, o també els 9,3 anys a Espanya, en els cas dels trastorns bipolars. Aquesta manca de diagnòstics acurats i, especialment, la manca de tractament específic fa que representi una enorme càrrega econòmica a nivell mundial.

Tot i la implantació de nous i millorats instruments psicomètrics per a la detecció de les malalties mentals i al desenvolupament de programes formatius i educatius que ajuden a millorar la capacitat diagnòstica, als metges de família, alhora d’identificar i prevenir els trastorns psiquiàtrics, el cert és que el solapament, associació i comorbilitat de símptomes associats a l’ansietat i la depressió, suposen una dificultat important en les implicacions diagnòstiques i terapèutiques, fins al punt que hi ha una baixa coincidència entre els diagnòstics que es fan a l’Atenció primària i dels centres especialitzats de salut mental. La qual cosa segueix comportant conseqüències negatives importants pel benestar per a les persones amb problemes de salut mental, les quals segueixen suportant un patiment important que hauria d’evitar-se.

La depressió està present, en la població general,  entre el 10-25% de dones i el 5-12% en homes. Aquest percentatge creix entre el 30-50% quan aquestes persones pateixen alguna malaltia crònica. Els efectes emocionals, motivacionals i cognitius d’una depressió provoca pèrdues significatives en l’àmbit laboral i productiu. S’estima que a Europa costa uns 118 bilions d’euros anuals, i uns 735 milions d’euros anuals només a Catalunya.

És del tot imprescindible prestar una major i més adequada atenció a les persones que pateixen problemes mentals, degut a les conseqüències tant negatives que suposen aquestes patologies, tant a nivell personal com social.

Els estudis més recents demostren que per dur a terme un tractament adequat no n’hi ha prou amb l’ús exclusiu de fàrmacs. De fet la combinació d’aquests amb psicoteràpia és el tractament d’elecció que es considera més efectiu de de l’àmbit científic, doncs permet estabilitzar la persona i treballar-ne els símptomes i les conseqüències que se’n derivin, tant amb la pròpia persona, qui pateix la malaltia, com amb l’entorn familiar i social més proper, que en rep les conseqüències de forma directe.