L’estat emocional contemporani

Arturo Argelaguer (2024)

Psicologia clínica, social i de les organitzacions

Durant la pandèmia i post pandèmia es va escriure molt sobre els estats emocionals i de les conductes de l’especie humana d’arreu del món. En aquella època, que sembla tant llunyana ara, les emocions col·lectives del moment eren copsades i estudiades per científics de tot el món, alhora que anaven sent narrades diàriament per la majoria dels mitjans de comunicació. Ara, només quatre anys després, sembla tot oblidat i relegat a l’ostracisme dels pitjors mals somnis d’èpoques pretèrites…

Diuen els que hi entenen que la nostra memòria és selectiva, que només ens recordem d’algunes situacions específiques viscudes durant el dia i que la resta de vivències queden guardades en un magatzem memorístic llunyà, tancat a pany i forrellat, per què no ens afecti ni molesti en el nostre normo funcionament quotidià.

Llegint la premsa, escoltant les notícies i mirant les xarxes socials semblaria que hem tornat a una època de bonança i resplendor on, mediàticament, la vida social i col·lectiva torna a narrar-se en clau de vacances, festes i “grandeur” vital on només compta allò que som capaços de poder explicar als altres, sobre lo bé que estem…

Deixeu-me dir-vos que aquesta imatge social tant idíl·lica no s’assembla en res a la realitat que ens trobem diàriament a les consultes mèdiques i psicològiques d’arreu del territori.

Les persones, sí, sí, aquells éssers de carn i ossos amb qui ens creuem a l’escala de casa, als carrers de pobles i ciutats i amb qui compartim espais a la nostra feina, arriben a les nostres consultes carregats de malestar emocional i molt afectats per les diverses situacions que els toca afrontar dia rere dia i a les que els costa molt de trobar una sortida adequada, no ja per ells mateixos, sinó pel què poden dir-los o pensar la gent que els envolta, als quals els sembla que sempre estan més feliços i que tot els funciona de meravella, respecte del què li passa o sent un mateix.

Si fem cas a la importància que donava Darwin a les emocions com a processos mentals genètics i universals alhora d’evolucionar i sobreviure les espècies, ja que permeten de manera ràpida i eficient afrontar i resoldre problemes relacionats amb l’entorn i el medi on ens desenvolupem; aleshores jo em pregunto cap on anem, com a individus i com a societat, si una gran majoria de nosaltres es veu incapaç de regular i gestionar l’estat emocional per relativitzar i regular la intensitat de les pròpies emocions, especialment les negatives, en les nostres relacions socials?

És necessari que les persones sapiguem adaptar-nos als canvis emocionals per evolucionar com a individus i com a societat, amb relativa independència del què ens diguin les xarxes socials o la premsa massiva que envaeixen els nostres espais personals de forma intrusiva i que absorbeixen el propi jo.