Malestar social: El que crema no són només els carrers

Quan una societat perd el relat del futur

Les imatges de contenidors i establiments cremant a Barcelona o les protestes que recorren diferents ciutats europees són impactants. Però el foc visible rarament és el veritable problema. Com passa als boscos que gestionem des de fa anys, els grans incendis no acostumen a començar el dia que apareix la primera flama. Abans hi ha hagut acumulació de tensió, manca de gestió i una fragilitat creixent que durant molt temps ha passat desapercebuda.

Amb les societats passa una cosa semblant.

És fàcil centrar-se en els aldarulls, els saquejos o el vandalisme. I evidentment cal condemnar-los. Destruir un comerç o cremar mobiliari urbà perjudica persones concretes i no resol cap problema de fons. Però si només observem la flama, deixem d’entendre el bosc.

Des de la psicologia social, el que estem veient és el símptoma d’un malestar més profund. Moltes persones, especialment joves, tenen la sensació que han fet tot allò que la societat els havia demanat: formar-se, esforçar-se, adaptar-se i competir. Tot i així, l’accés a l’habitatge, a una feina estable o a un projecte vital propi sembla cada vegada més llunyà.

Quan les expectatives creades i la realitat s’allunyen massa, apareix la frustració. Quan aquesta frustració és compartida per milers de persones, es converteix en emoció col·lectiva. I quan les xarxes socials amplifiquen aquesta emoció, la indignació es propaga amb una velocitat extraordinària.

Però crec que l’arrel del problema encara és més profunda.

No estem vivint només una crisi econòmica o d’habitatge. Estem vivint una crisi de sentit. Cada vegada més persones tenen la percepció que treballen més, corren més i reben més informació que mai, però entenen menys quin futur estan construint. I quan una societat deixa de compartir una idea esperançadora de futur, el malestar deixa de ser individual i esdevé col·lectiu.

Des dels pobles de la Catalunya Central observem aquests fenòmens amb una certa distància, però no n’estem exclosos. La diferència és que encara conservem alguns actius valuosos: proximitat, confiança, associacionisme, identitat territorial i una xarxa de relacions humanes que continua donant sentit i pertinença.

Potser les grans solucions no arribaran de lluny. Potser la confiança que necessitem recuperar s’ha de construir molt més a prop: a les empreses, a les entitats, als municipis i a les relacions quotidianes.

Perquè el repte dels pròxims anys no serà només econòmic. Serà psicològic, social i comunitari.

I la pregunta real no és per què cremen alguns carrers.

La pregunta és, què hem deixat de cultivar perquè cada vegada hi hagi més gent que senti que el futur se li està apagant?